Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Sortida al gran Teatre del Liceu de Barcelona  · Aula d'Extensió Universitària d'Argentona
Sortida al gran Teatre del Liceu de Barcelona  · Aula d'Extensió Universitària d'Argentona
Sortida al gran Teatre del Liceu de Barcelona  · Aula d'Extensió Universitària d'Argentona
Sortida al gran Teatre del Liceu de Barcelona  · Aula d'Extensió Universitària d'Argentona
Sortida al gran Teatre del Liceu de Barcelona  · Aula d'Extensió Universitària d'Argentona
Sortida al gran Teatre del Liceu de Barcelona  · Aula d'Extensió Universitària d'Argentona
e
SORTIDA AL GRAN TEATRE DEL LICEU DE BARCELONA
El dijous 13 de desembre hem assistit a la representació de l'Òpera de Chioachino Rossini "L'Italiana in Algeri".

En arribar al Gran Teatre del Liceu, i esperant l'hora d'inici de la funció, hem fet un breu recorregfut per les instal·lacions obertes al públic i hem pogut assistir a la presentació de l'òpera que anàvem a veure al Foyer, que és un espai polivalent, situat sota la platea de la Sala, equipat amb els més moderns mitjans audiovisuals i una excepcional acústica. En finalitzar la representació, donat que era el dia de l'estrena, s'ha obsequiat els assistents amb un petit refrigeri.


L'òpera L'italiana in Algeri es va estrenar amb èxit al Teatre San Benedetto de Venècia, el 22 de maig de 1813. L'èxit va ser imparable i Stendhal, rossinià, recordava que "mai una ciutat (Venècia) havia gaudit tant d'un espectacle tan afí al seu caràcter". Per al compositor, gestar la nova òpera va ser en certa manera un entreteniment. Els reiterats bisos i estrepitoses ovacions amb què va ser rebuda el van desconcertar i ho va plasmar en aquesta reflexió: "Ara estic tranquil. Els venecians estan més bojos que jo".
Es diu que aquesta és la primera òpera còmica madura de Rossini. Està carregada d'àries difícils i belles i efectisme, per exemple el final de primer acte. Després vindrà la seva obra mestra, "El barber de Sevilla".

És un mostrari de geni i vitalitat que per als estudiosos del músic va representar una pràctica inusual, capaç de treure el gènere de l'estat d'estancament que travessava. Gràcies al seu domini de l'orquestració, que evidencia un profund coneixement de Mozart i Haydn, Rossini crea una varietat de timbres, matisos i ritmes que juguen un paper important en el desenvolupament de la intriga. L'orquestra no compleix només amb la funció d'acompanyar els cantants: crea expectativa, provoca el riure, complementa les paraules. Llargs passatges amb variacions en la seva dinàmica desenvolupen una tensió envoltant, capaç de transportar l'acció cap als seus propis límits i formen el típic ingredient de l'estil rossinià: el crescendo.

L'obertura és àmpliament gravada i interpretada actualment, coneguda pel seu distintiu inici de baixos pizzicato tranquils i lents, que porta a un sobtat esclat de so de tota l'orquestra. Aquesta "sorpresa" reflecteix la primerenca admiració de Rossini per Joseph Haydn i la seva Simfonia núm en Sol major, "La simfonia sorpresa", anomenada així pel mateix efecte xocant, semi-còmic. Els cantants han de ser molt hàbils i volubles. Destaquen el duo de Mustafà i Lindoro, "Se inclinassi a prender moglie" i l'ascensió de les notes que canta Elvira, en la introducció i al final del primer acte. L'obra conté igualment boniques àries com la d'Isabella, "Crua sorte!", "Amor tiranno"!, i la de Lindoro, "Languir per una bella".

La italiana a Alger torna a aquell sub-gènere tan estimat al segle XVIII, que evidencia una marcada predilecció per l'exotisme, en aquest cas l'anomenada "òpera turca": el temut invasor otomà, sempre a l'aguait del territori europeu, era ridiculitzat en aquestes comèdies, que el convertien en objecte de burla.