e
CRÒNICA "MANUEL DE PEDROLO, POLIÈDRIC I POPULAR"
El dijous 8 de novembre vàrem presentar la conferència "Manuel de Pedrolo, polièdric i popular", a càrrec de Llorenç Soldevila,doctor en Filologia catalana i professor titular de la Universitat de Vic. I convilatà. Ens va fer redescobrir aquest escriptor, tan important en les lletres catalanes i tan poc reconegut en el seu moment per la incomoditat que provocà en les esferes del poder per la seva integritat personal insubornable.
Llorenç Soldevila és sobretot un mestre. Des del 2004 és professor de la Universitat de Vic, però durant els 25 anys anteriors va impartir classes de llengua i literatura catalanes a diversos centres d'ensenyament secundari, entre ells l'Institut Alexandre Satorras de Mataró. La seva tesi doctoral sobre la Nova Cançó a marcar un rumb, a través de la pregunta "Com la cultura fa país?". Jacint Verdaguer, Josep Pla, Mercè Rodoreda o Baltasar Porcel són alguns dels autors que va treballar monogràficament, llegint-los i trepitjant les seves topografies, abans d'engrescar-se amb l'obra de la seva vida: "Geografia literària", en 10 volums, que s'estan publicant a mesura que els enllesteix i que troba els recursos necessaris. Es tracta d'un interessant híbrid entre guia de viatges, repertori de textos i localitzacions, assaig literari i cartografia cultural, amb una base en paper i una dimensió on-line.
Per més informacio sobre llibres de Manuel de Pedrolo podeu seguir aquest enllaç
Textos de Manuel de Pedrolo enviats pel conferenciant:
L'espera, al tossal
Com vint-i-sis morts esperen
que passin trenta anys i prescrigui
un temps de quarantena
dalt del tossal anònim
que balejaren màusers, canons,
armes txeques, pistoles nacionals,
Messerschmidts a Savoia,
mig món que s'entrenava
com el noi a la fira, i feia sang
on ara reposen els cranis,
les dents escampades entre còdols
pujats del riu proper,
els fèmurs amics de les roselles,
les vèrtebres que cap cor no sorolleja
però llepa el vent
que empolsa el campanar de la parròquia
amb la cendra lenta
d'aquells que van morir instantàniament
sense saber que el sojorn entre flors
i a l'arrel superficial de l'herba mansoia
tindria tantes nits i tants dies
i la pluja, la neu, el sol,
prop de l'antiga trinxera enrunada,
els absoldrien amb un perdó fàcil
i la condemna vindria dels homes
que abocaven la metralla.[1]
Dia 28 de febrer de 1988
Serà una llàstima que no em consultin, perquè des d'ara ja veig la cerimònia emocionant que podria inaugurar ben dignament les festes de la celebració del Mil·lenari. L'acte tindria lloc a la Monumental, desglossat en els següents actes subordinats:
Entrada solemne dels cent assessors del comitè organitzador que, presidits per Baltasar Porcel, avancen cap al monarca amb carotes que els disfressen de braus.
L'Honorable Conseller de Cultura fa lliurament al rei d'un pergamí procedent d'ovella verge en el qual es reconeixen els seus drets a la corona catalana com a descendent directe que és, per línia paterna, del guarda de corps Puig Moltó. (Al marge, amb tinta invisible, hi ha la genealogia completa de l'Oficial i, en lletra més menuda, doblement il·legible, una relació aproximada i incompleta dels seus contactes privats amb la Isabel.)
Llagrimeig de Don Juan, vestit de comte de Barcelona, i efusiva abraçada entre els dos navegants, pare i fill.
Discurs indiscretament erudit del degà dels historiadors, Coll i Alentorn.
Sermó del bisbe Jubany en defensa de l'adulteri, en llatí.
Contesta trilingüe del rei, que parla de la república coronada o de la monarquia republicana a la llum de les darreres tesis socialistes.
Aplaudiments multitudinaris dirigits per l'Obiols.
Reconciliació a tres bandes entre el Molt Honorable President de la Generalitat, el ninotaire caní Mariscal i el joglar Boadella, caracteritzat de comte Borrell II.
Ovació incommensurable orquestrada pel Comitè olímpic.
Ballada de sardanes en tres rodones de nois i noies de reconeguda orfandat, dotats pel ministeri d'Hisenda. Simultàniament, venda de flors dels establiments de la Primera Dama.
Execució simbòlica o real (les circumstàncies ho decidiran) d'independentistes sense carnet de cap partit parlamentari.
Traca mediterrània.
Gran pixada fraternal als «mingitoris›› de la plaça, expressament ampliats.
7 de gener de 1990
Mentrestant, en Pujol va repetint que els catalans, d'independents no en volem ser. No cal estranyar-se: ha freqüentat tant l'església que ja li deu semblar natural viure agenollat.
Dia 9 de gener de 1980
Dispèpsies. Diarrees. Trajecte final? No sé si pot ser gaire llarg, ja, aquesta "recta" que em torna a l'origen. Animal privilegiat, soc el més desposseït abans d'hora.
Llorenç Soldevila és sobretot un mestre. Des del 2004 és professor de la Universitat de Vic, però durant els 25 anys anteriors va impartir classes de llengua i literatura catalanes a diversos centres d'ensenyament secundari, entre ells l'Institut Alexandre Satorras de Mataró. La seva tesi doctoral sobre la Nova Cançó a marcar un rumb, a través de la pregunta "Com la cultura fa país?". Jacint Verdaguer, Josep Pla, Mercè Rodoreda o Baltasar Porcel són alguns dels autors que va treballar monogràficament, llegint-los i trepitjant les seves topografies, abans d'engrescar-se amb l'obra de la seva vida: "Geografia literària", en 10 volums, que s'estan publicant a mesura que els enllesteix i que troba els recursos necessaris. Es tracta d'un interessant híbrid entre guia de viatges, repertori de textos i localitzacions, assaig literari i cartografia cultural, amb una base en paper i una dimensió on-line.
Per més informacio sobre llibres de Manuel de Pedrolo podeu seguir aquest enllaç
Textos de Manuel de Pedrolo enviats pel conferenciant:
L'espera, al tossal
Com vint-i-sis morts esperen
que passin trenta anys i prescrigui
un temps de quarantena
dalt del tossal anònim
que balejaren màusers, canons,
armes txeques, pistoles nacionals,
Messerschmidts a Savoia,
mig món que s'entrenava
com el noi a la fira, i feia sang
on ara reposen els cranis,
les dents escampades entre còdols
pujats del riu proper,
els fèmurs amics de les roselles,
les vèrtebres que cap cor no sorolleja
però llepa el vent
que empolsa el campanar de la parròquia
amb la cendra lenta
d'aquells que van morir instantàniament
sense saber que el sojorn entre flors
i a l'arrel superficial de l'herba mansoia
tindria tantes nits i tants dies
i la pluja, la neu, el sol,
prop de l'antiga trinxera enrunada,
els absoldrien amb un perdó fàcil
i la condemna vindria dels homes
que abocaven la metralla.[1]
Dia 28 de febrer de 1988
Serà una llàstima que no em consultin, perquè des d'ara ja veig la cerimònia emocionant que podria inaugurar ben dignament les festes de la celebració del Mil·lenari. L'acte tindria lloc a la Monumental, desglossat en els següents actes subordinats:
Entrada solemne dels cent assessors del comitè organitzador que, presidits per Baltasar Porcel, avancen cap al monarca amb carotes que els disfressen de braus.
L'Honorable Conseller de Cultura fa lliurament al rei d'un pergamí procedent d'ovella verge en el qual es reconeixen els seus drets a la corona catalana com a descendent directe que és, per línia paterna, del guarda de corps Puig Moltó. (Al marge, amb tinta invisible, hi ha la genealogia completa de l'Oficial i, en lletra més menuda, doblement il·legible, una relació aproximada i incompleta dels seus contactes privats amb la Isabel.)
Llagrimeig de Don Juan, vestit de comte de Barcelona, i efusiva abraçada entre els dos navegants, pare i fill.
Discurs indiscretament erudit del degà dels historiadors, Coll i Alentorn.
Sermó del bisbe Jubany en defensa de l'adulteri, en llatí.
Contesta trilingüe del rei, que parla de la república coronada o de la monarquia republicana a la llum de les darreres tesis socialistes.
Aplaudiments multitudinaris dirigits per l'Obiols.
Reconciliació a tres bandes entre el Molt Honorable President de la Generalitat, el ninotaire caní Mariscal i el joglar Boadella, caracteritzat de comte Borrell II.
Ovació incommensurable orquestrada pel Comitè olímpic.
Ballada de sardanes en tres rodones de nois i noies de reconeguda orfandat, dotats pel ministeri d'Hisenda. Simultàniament, venda de flors dels establiments de la Primera Dama.
Execució simbòlica o real (les circumstàncies ho decidiran) d'independentistes sense carnet de cap partit parlamentari.
Traca mediterrània.
Gran pixada fraternal als «mingitoris›› de la plaça, expressament ampliats.
7 de gener de 1990
Mentrestant, en Pujol va repetint que els catalans, d'independents no en volem ser. No cal estranyar-se: ha freqüentat tant l'església que ja li deu semblar natural viure agenollat.
Dia 9 de gener de 1980
Dispèpsies. Diarrees. Trajecte final? No sé si pot ser gaire llarg, ja, aquesta "recta" que em torna a l'origen. Animal privilegiat, soc el més desposseït abans d'hora.
30 ABR 18H
pel·lícula: "el capital"
2 MAI 18H
"calculem música i escoltem matemàtiques"
9 MAI 16H
sortida al museu del disseny
16 MAI 18H
"joan oró, el científic de la vida"
